dimecres, 18 de setembre de 2013

Surf = Llibertat

Surf és llibertat, concentració, relax, desconnexió. El surf em fa sentir que puc volar, em dóna amor i m'apropa al sentiment de felicitat
Sempre ens diuen que fer esport va bé perquè el cos segrega un munt d'endorfines -que, com que no sóc de ciències, no he acabat d'entendre molt bé què eren, però més o menys he arribat a una conclusió molt primària-. Per mi les endorfines són com unes vitamines pel cos que el fan sentir-se a gust amb ell mateix i, per tant, també amb els que l'envolten. Crec que la societat en general veu el surf com un esport molt poc accessible que només poden practicar gent d'alt nivell, tot i que cada vegada ens estem adonant que no és així. Per si no heu fet mai surf us intentaré apropar més a la vida surfista explicant-vos com la visc jo -tampoc en sóc una gran experta-. 
Primer arribes a la platja i et trobes amb els amics amb els que surfajeràs. No és un esport perillós si se saben les regles bàsiques -que òbviament ara no em posaré a explicar-vos-, però crec que la més important és anar acompanyat pel què sigui que pugui passar. Seguim, tots us poseu el neoprè i ja se senten les onades i la brisa marina que li dóna un caire humit a l'ambient. Comproveu que la planxa estigui en bon estat i que la mar sigui la adequada per surfejar tenint en compte el vostre nivell de surf i voilà. Una taula sota el braç i cap a dins. Comenceu a sentir com n'està de freda l'aigua però és igual perquè l'ànsia d'agafar la millor onada us puja a la taula a remar. Fins que arribes a la zona escollida per surfejar, t'assentes a la taula i esperes que la teva onada vingui. Mentrestant tots assentats voleu parlar però tothom està pendent del fet que no se li escapi cap detall marí. I de sobte s'acosta la onada i tu estàs tan segur que aquesta és la teva que comences a remar 6 o 7 metres abans que s'acosti i tal és la impaciència que has fet una mala remada i l'onada et passa per sota mentre tu li dius adéu amb aquesta cara:  


Llavors te n'adones que quasi sempre la primera és la més dolenta -com a mínim per mi-  i que val la pena ser més profund i precís en la remada, col·locar el cos ben ajustat a la taula, posar tota la concentració en l'equilibri i no pensar en res més. Amb tot això en ve una altra, s'acosta i res passa per la teva ment, només el desig d'aconseguir agafar-la aquesta vegada. L'onada està a tes metres i veus com comença a aixecar-se, remes, et poses a la seva altura i  ella t'aixeca. T'aixeca donant-te aquesta sensació de poder tocar el cel. Però tu segueixes remant fins que PAM, t'empeny i suposo que la necessitat de concentració del moment fa que qualsevol dels problemes que existien desapareguin i només existiu tu, la taula i la onada, que t'empeny amb força i et treu el somriure més sincer que tens. 




dijous, 5 de setembre de 2013

Ànima, cor o qui siguis

Pots Cor, explicar-me què està passant? Tu que tot ho dictes, pots dir-me el per què d'aquests sentiments? Pots explicar-me'ls? Tu podries donar resposta a totes aquestes emocions, posar-los paraules, no? Doncs necessito que m'escriguis una carta i em diguis perquè sento tot aquest dolor. 
No crec en un Déu omnipotent però algú s'ho ha d'haver muntat perquè hagi hagut de rebre jo, no? Casualitat? Mira no sé, però jo necessito respostes. A tot el que ve de fora jo no puc fer-hi res, però a allò que és referent a tu, no podries ajudar-me? Dir-me el per què? Ajudar-me a sentir-me millor? A vegades si ho fessis ens estalviaries bastant problemes als humans que només intentem domina-te o si més no controlar-te.Però sobretot entendre't Necessito saber què m'estàs volent dir. Ànima, cor o qui siguis, dóna'm respostes o algú que me'n pugui donar perquè ja no sé què fer per acabar amb tot això. 

dimecres, 4 de setembre de 2013

Descarrilament

Quan et sembla que no et podia passar res pitjor, que ja estaves totalment enfonsada venen i et demostren que encara s'hi pot estar més.
No us ha passat mai que totes les coses se us ajunten en una sola època per fer-la encara més complicada? Quan sembla que tot comença a agafar una direcció ve un tren d'alta velocitat i et descarrila. I som-hi altra vegada a intentar trobar la direcció correcta o si més no una direcció que et serveixi per tirar endavant. Doncs que puta és la vida no? Suposo que en aquests moments no ets capaç de ser positiu ni d'acceptar que estaria bé ser-ho perquè no trobes les forces suficients. I en aquests casos, què em de fer? Esperar a que el temps ho curi? Això pot arribar a ser molt desesperançador...



diumenge, 1 de setembre de 2013

Plorar en silenci


Plorar en silenci

Optimisme?

Por, pànic, temor, terror, se li pot dir com vulgueu però la sensació és la mateixa. És la sensació d'estar sol dins d'una habitació a les fosques, et sents indefens. Lluitar contra la por constantment acaba deixant-te esgotat i sense forces. Com si t'haguessin atropellat. Abatiment.

Trobar a faltar a una persona és una sensació semblant. La impotència de no poder estar amb qui vols et deixa molt cansat. Sentir-se com una merda perquè les coses no surten com s'havia planejat. Frustració. Veure que per molt que tothom et dóna mil sortides i portes tu no en veus cap. Solucions? Ràbia cap a tu mateix. 

Res és impossible? Optimisme? Va home va! 




dilluns, 26 d’agost de 2013

Música

Diuen que una "Imatge val més que mil paraules". Doncs jo canvio la cita per: Una cançó val més que mil paraules. Com m'agrada trobar cançons que te les fas teves. T'hi sents tan reflectit que sembla que les hagin escrit per tu just en aquell moment.... La música i els seus efectes terapèutics...
La meva és aquesta: Gaudiu-la.


divendres, 16 d’agost de 2013

L'exigència

Avui m’agradaria parlar-vos de l’exigència. Cap a nosaltres mateixos i cap els altres. Aquest sentiment que si no es regula pot ser destructiu.

L’exigència ens porta a obligar-nos a nosaltres o als que ens envolten a ser com no som i a forçar certes situacions fins a tal punt d’arribar a la incomoditat.
Sovint, quan ens exigim per ser “millors”, moltes vegades inconscientment,  ens acabem rosegant tant per dins que al final perdem el nord. No cal ser els millors, sinó ser qui ets. Potser a vegades val la pena baixar el llistó i posar-se metes que ens permetin respirar. Anar a assolint-les amb calma. I no crec pas que això sigui un fracàs, potser és més aviat una qüestió de supervivència. Saber-se adaptar els objectius a les situacions i veure quan és el moment d’exigir-se i quan no, i sobretot, fins a quin punt.
Moltes vegades les persones que s’exigeixen tant a elles mateixes també ho fan cap els altres i esperen que els seus pròxims responguin com ells volen. Tan debò tothom fos capaç d’acceptar als altres i a ells mateixos tal com són -tot i que he de dir que saber com ets i poder-ho definir amb paraules és semblant a una missió impossible. Si més no trobar una forma de ser amb la que et trobis còmode- No estic dient que abandonem i no intentem progressar. Proposo permetre’ns i permetre’ls cometre errors, que són la millor medicina i aprenentatge.

L’altre dia vaig llegir una frase que em sembla molt adient per aquest moment, deia així: “No oblidis mai d’on vens i cap a on vas”. És a dir, què va ser el que et va motivar a proposar-te la meta en qüestió, però intenta que pel camí que els que t’envolten i tu no acabeu desesperançant-vos. Accepta als demés i a tu mateix. Us feu un favor –Aquesta és la relació que jo hi estableixo de moment-.




M’agradaria que veiéssiu des d’on estic escrivint aquest text. És un lloc preciós, que t’apropa a la pau desitjada, semblant al que us parlava l’altre dia. Gaudiu de la foto ;)


També us vull adjuntar una escena de Glee* en la qual el protagonista canta una cançó que crec que s’ajusta perfectament al tema del que us he intentat parlar. 



(Si apreteu aquí podreu llegir la traducció per si no l'heu entésTraducció en castellà)







Que quedi clar que tot això només són les meves reflexions i opinions i tal com diu aquella frase feta...“para gustos, colores”. 



PD: Un aplaudiment per la meva fidel seguidora Marina del blog: Blog Rinrinflu 

dimarts, 13 d’agost de 2013

Relax, take it easy

Com passa l’estiu de ràpid, sembla ahir que acabava la Sele. Normalment a finals d’agost ja desitjo que s’acabin les vacances per poder  tornar a la rutina; veure els companys, tornar a retrobar-me amb les xafarderies que genera la convivència i totes les bones coses que t’aporten els amics. Tot i així em sembla que aquest any l'allargaria tres mesos més o potser encara més –somiar és gratis, no?-.

Però bé tornant a la realitat ja han passat quasi dos mesos de les vacances i penso: he tingut suficientment temps per descansar? Quantes vegades hem desitjat aturar el temps i que durant uns dies ningú ens parli. Poder gaudir d’uns instants de pau i tranquil·litat, potser fins i tot, de descans dels teus propis pensaments. Perquè hi ha una sola activitat que per naturalesa l’ésser humà no pot evitar, el pensament. Tant de bo poguéssim no pensar, això sí que serien unes bones vacances! Evitar de debò tot allò que ens preocupa i només dedicar-nos a prendre el sol, banyar-nos, fer esport.... Sense pensar en res, simplement en gaudir del què fas sense preocupacions. Segur que moltes persones firmarien per un estiu així. 
No us ha passat mai tenir unes ganes immenses de tele-transportar-vos al lloc de la fotografia o del quadre que teniu a davant? Doncs bé, jo ara voldria estar en el no-res. Un espai on hi hagués tan sols sorra blanca d’aquesta que és molt fina i no s’escoltés res, res de res, ni tan sols la meva ment. Poder gaudir del silenci absolut.. No us sembla una meravella? Deu ser el més relaxant del món. 


Penso que la música també és una de les coses més tranquil·litzadores que hi ha així que us passo una cançó que a mi em transmet com una mena de pau interior.


PD: perdó per tardar tant a publicar, fins avui no he tingut internet!

dilluns, 5 d’agost de 2013

Comencem

Diuen que els pitjors moments de la teva vida són aquells que t'aporten les lliçons més importants de la teva vida i que el resultat de la unió de tots aquests esdeveniments acabes sent tu. Doncs bé, és una afirmació que jo ara mateix poso en dubte. De fet, em sembla força "pel·liculero" pensar que quan et passa alguna cosa -dolorosa o agradable, tant se val- sempre hi acabes reflexionant hi traient-ne un tòpic. No tot és tant ideal com en els llibres o les sèries. 
Hi ha certes experiències que no sé què et poden aportar de bo, com la mort. És l'únic que pel què sembla no podem canviar encara que ens esforcem, llavors en aquest cas, patir serveix per alguna cosa? Serem millors després d'aquesta experiència? O només haurem passat un episodi horrible de les nostres vides sentint respecte i impotència per aquesta temible paraula: Mort.
Què s'aprèn de la mort? Que només que hi ha una cosa a la vida que no té cap solució? Aprenem a viure sense algú que estimem... i això per què serveix? 
No sóc de les que penso que ens faci més forts, de debò serem millors persones i més resilients* després? O només serem una persona amb un punt feble i una gran pena?


Us adjunto una de les meves cançons preferides que reflecteix aquest sentiment. 




Pot ser que amb el pas del temps canviï d'opinió, si és així us ho faré saber. 

Tots aquests interrogants que se'm plantegen dia a dia els aniré publicant per fer tots els meus pensaments una mica més vostres i per intentar buscar alguna via d'escapament... Si voleu podeu comentar i reflexionar amb mi (si us fa vergonya ho podeu fer anònimament), pot estar bé.  

    -El crit, d'Edward Munch-





PD: Us escric la definició de resiliència, una paraula que he après aquest any. 
Resiliència: Capacitat de l'individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

Traductor