L'exigència

Avui m’agradaria parlar-vos de l’exigència. Cap a nosaltres mateixos i cap els altres. Aquest sentiment que si no es regula pot ser destructiu.

L’exigència ens porta a obligar-nos a nosaltres o als que ens envolten a ser com no som i a forçar certes situacions fins a tal punt d’arribar a la incomoditat.

Sovint, quan ens exigim per ser “millors”, moltes vegades inconscientment,  ens acabem rosegant tant per dins que al final perdem el nord. No cal ser els millors, sinó ser qui ets. Potser a vegades val la pena baixar el llistó i posar-se metes que ens permetin respirar. Anar a assolint-les amb calma. I no crec pas que això sigui un fracàs, potser és més aviat una qüestió de supervivència. Saber-se adaptar els objectius a les situacions i veure quan és el moment d’exigir-se i quan no, i sobretot, fins a quin punt.

Moltes vegades les persones que s’exigeixen tant a elles mateixes també ho fan cap els altres i esperen que els seus pròxims responguin com ells volen. Tan debò tothom fos capaç d’acceptar als altres i a ells mateixos tal com són -tot i que he de dir que saber com ets i poder-ho definir amb paraules és semblant a una missió impossible. Si més no trobar una forma de ser amb la que et trobis còmode- No estic dient que abandonem i no intentem progressar. Proposo permetre’ns i permetre’ls cometre errors, que són la millor medicina i aprenentatge.

L’altre dia vaig llegir una frase que em sembla molt adient per aquest moment, deia així: “No oblidis mai d’on vens i cap a on vas”. És a dir, què va ser el que et va motivar a proposar-te la meta en qüestió, però intenta que pel camí que els que t’envolten i tu no acabeu desesperançant-vos. Accepta als demés i a tu mateix. Us feu un favor –Aquesta és la relació que jo hi estableixo de moment-.

M’agradaria que veiéssiu des d’on estic escrivint aquest text. És un lloc preciós, que t’apropa a la pau desitjada, semblant al que us parlava l’altre dia. Gaudiu de la foto ;)

També us vull adjuntar una escena de Glee* en la qual el protagonista canta una cançó que crec que s’ajusta perfectament al tema del que us he intentat parlar. 

(Si apreteu aquí podreu llegir la traducció per si no l'heu entés: Traducció en castellà)

Que quedi clar que tot això només són les meves reflexions i opinions i tal com diu aquella frase feta...“para gustos, colores”. 

PD: Un aplaudiment per la meva fidel seguidora Marina del blog: Blog Rinrinflu