Surf = Llibertat

Surf és llibertat, concentració, relax, desconnexió. El surf em fa sentir que puc volar, em dóna amor i m'apropa al sentiment de felicitat. 

Sempre ens diuen que fer esport va bé perquè el cos segrega un munt d'endorfines -que, com que no sóc de ciències, no he acabat d'entendre molt bé què eren, però més o menys he arribat a una conclusió molt primària-. Per mi les endorfines són com unes vitamines pel cos que el fan sentir-se a gust amb ell mateix i, per tant, també amb els que l'envolten. Crec que la societat en general veu el surf com un esport molt poc accessible que només poden practicar gent d'alt nivell, tot i que cada vegada ens estem adonant que no és així. Per si no heu fet mai surf us intentaré apropar més a la vida surfista explicant-vos com la visc jo -tampoc en sóc una gran experta-. 

Primer arribes a la platja i et trobes amb els amics amb els que surfajeràs. No és un esport perillós si se saben les regles bàsiques -que òbviament ara no em posaré a explicar-vos-, però crec que la més important és anar acompanyat pel què sigui que pugui passar. Seguim, tots us poseu el neoprè i ja se senten les onades i la brisa marina que li dóna un caire humit a l'ambient. Comproveu que la planxa estigui en bon estat i que la mar sigui la adequada per surfejar tenint en compte el vostre nivell de surf i voilà. Una taula sota el braç i cap a dins. Comenceu a sentir com n'està de freda l'aigua però és igual perquè l'ànsia d'agafar la millor onada us puja a la taula a remar. Fins que arribes a la zona escollida per surfejar, t'assentes a la taula i esperes que la teva onada vingui. Mentrestant tots assentats voleu parlar però tothom està pendent del fet que no se li escapi cap detall marí. I de sobte s'acosta la onada i tu estàs tan segur que aquesta és la teva que comences a remar 6 o 7 metres abans que s'acosti i tal és la impaciència que has fet una mala remada i l'onada et passa per sota mentre tu li dius adéu amb aquesta cara:  

Llavors te n'adones que quasi sempre la primera és la més dolenta -com a mínim per mi-  i que val la pena ser més profund i precís en la remada, col·locar el cos ben ajustat a la taula, posar tota la concentració en l'equilibri i no pensar en res més. Amb tot això en ve una altra, s'acosta i res passa per la teva ment, només el desig d'aconseguir agafar-la aquesta vegada. L'onada està a tes metres i veus com comença a aixecar-se, remes, et poses a la seva altura i  ella t'aixeca. T'aixeca donant-te aquesta sensació de poder tocar el cel. Però tu segueixes remant fins que PAM, t'empeny i suposo que la necessitat de concentració del moment fa que qualsevol dels problemes que existien desapareguin i només existiu tu, la taula i la onada, que t'empeny amb força i et treu el somriure més sincer que tens.