Diuen que una "Imatge val més que mil paraules". Doncs jo canvio la cita per: Una cançó val més que mil paraules. Com m'agrada trobar cançons que te les fas teves. T'hi sents tan reflectit que sembla que les hagin escrit per tu just en aquell moment.... La música i els seus efectes terapèutics...
Avui
m’agradaria parlar-vos de l’exigència. Cap a nosaltres mateixos i cap els
altres. Aquest sentiment que si no es regula pot ser destructiu.
L’exigència
ens porta a obligar-nos a nosaltres o als que ens envolten a ser com no som i a
forçar certes situacions fins a tal punt d’arribar a la incomoditat.
Sovint,
quan ens exigim per ser “millors”, moltes vegades inconscientment, ens acabem rosegant tant per dins que al final
perdem el nord. No cal ser els millors, sinó ser qui ets. Potser a vegades val
la pena baixar el llistó i posar-se metes que ens permetin respirar. Anar a assolint-les
amb calma. I no crec pas que això sigui un fracàs, potser és més aviat una
qüestió de supervivència. Saber-se adaptar els objectius a les situacions i
veure quan és el moment d’exigir-se i quan no, i sobretot, fins a quin punt.
Moltes
vegades les persones que s’exigeixen tant a elles mateixes també ho fan cap els
altres i esperen que els seus pròxims responguin com ells volen. Tan debò
tothom fos capaç d’acceptar als altres i a ells mateixos tal com són -tot i que
he de dir que saber com ets i poder-ho definir amb paraules és semblant a una
missió impossible. Si més no trobar una forma de ser amb la que et trobis
còmode- No estic dient que abandonem i no intentem progressar. Proposo permetre’ns
i permetre’ls cometre errors, que són la millor medicina i aprenentatge.
L’altre
dia vaig llegir una frase que em sembla molt adient per aquest moment, deia
així: “No oblidis mai d’on vens i cap a on vas”. És a dir, què va ser el que et
va motivar a proposar-te la meta en qüestió, però intenta que pel camí que els
que t’envolten i tu no acabeu desesperançant-vos. Accepta als demés i a tu
mateix. Us feu un favor –Aquesta és la relació que jo hi estableixo de moment-.
M’agradaria
que veiéssiu des d’on estic escrivint aquest text. És un lloc preciós, que
t’apropa a la pau desitjada, semblant al que us parlava l’altre dia. Gaudiu de
la foto ;)
També
us vull adjuntar una escena de Glee* en la qual el protagonista canta una cançó
que crec que s’ajusta perfectament al tema del que us he intentat parlar.
(Si apreteu aquí podreu llegir la traducció per si no l'heu entés: Traducció en castellà)
Que
quedi clar que tot això només són les meves reflexions i opinions i tal com diu
aquella frase feta...“para gustos, colores”.
PD: Un aplaudiment per la meva fidel seguidora Marina del blog: Blog Rinrinflu
Com passa l’estiu de ràpid, sembla ahir que acabava la Sele.
Normalment a finals d’agost ja desitjo que s’acabin les vacances per poder tornar a la rutina; veure els companys,
tornar a retrobar-me amb les xafarderies que genera la convivència i totes les
bones coses que t’aporten els amics. Tot i així em sembla que aquest any l'allargaria tres mesos més o potser encara més –somiar és gratis, no?-.
Però bé tornant a la realitat ja han passat quasi dos mesos
de les vacances i penso: he tingut suficientment temps per descansar? Quantes
vegades hem desitjat aturar el temps i que durant uns dies ningú ens parli. Poder
gaudir d’uns instants de pau i tranquil·litat, potser fins i tot, de descans
dels teus propis pensaments. Perquè hi ha una sola activitat que per naturalesa
l’ésser humà no pot evitar, el pensament. Tant de bo poguéssim no pensar, això sí que serien unes bones vacances! Evitar de debò tot allò que ens preocupa i només dedicar-nos a prendre el sol, banyar-nos, fer esport.... Sense pensar en res, simplement en gaudir del què fas sense preocupacions. Segur que moltes persones firmarien per un estiu així.
No us ha passat mai tenir unes ganes immenses de tele-transportar-vos al lloc de la fotografia o del quadre que teniu a davant? Doncs
bé, jo ara voldria estar en el no-res. Un espai on hi hagués tan sols sorra blanca
d’aquesta que és molt fina i no s’escoltés res, res de res, ni tan sols la meva
ment. Poder gaudir del silenci absolut.. No us sembla una meravella? Deu ser el
més relaxant del món.
Penso que la música també és una de les coses més tranquil·litzadores que hi ha així que us passo una cançó que a mi em transmet com una mena de pau interior. PD: perdó per tardar tant a publicar, fins avui no he tingut internet!
Diuen que els pitjors moments de la teva vida són aquells que t'aporten les lliçons més importants de la teva vida i que el resultat de la unió de tots aquests esdeveniments acabes sent tu. Doncs bé, és una afirmació que jo ara mateix poso en dubte. De fet, em sembla força "pel·liculero" pensar que quan et passa alguna cosa -dolorosa o agradable, tant se val- sempre hi acabes reflexionant hi traient-ne un tòpic. No tot és tant ideal com en els llibres o les sèries.
Hi ha certes experiències que no sé què et poden aportar de bo, com la mort. És l'únic que pel què sembla no podem canviar encara que ens esforcem, llavors en aquest cas, patir serveix per alguna cosa? Serem millors després d'aquesta experiència? O només haurem passat un episodi horrible de les nostres vides sentint respecte i impotència per aquesta temible paraula: Mort.
Què s'aprèn de la mort? Que només que hi ha una cosa a la vida que no té cap solució? Aprenem a viure sense algú que estimem... i això per què serveix?
No sóc de les que penso que ens faci més forts, de debò serem millors persones i més resilients* després? O només serem una persona amb un punt feble i una gran pena?
Us adjunto una de les meves cançons preferides que reflecteix aquest sentiment.
Pot ser que amb el pas del temps canviï d'opinió, si és així us ho faré saber.
Tots aquests interrogants que se'm plantegen dia a dia els aniré publicant per fer tots els meus pensaments una mica més vostres i per intentar buscar alguna via d'escapament... Si voleu podeu comentar i reflexionar amb mi (si us fa vergonya ho podeu fer anònimament), pot estar bé.
-El crit, d'Edward Munch-
PD: Us escric la definició de resiliència, una paraula que he après aquest any.
Resiliència: Capacitat de l'individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.