dimecres, 18 de setembre de 2013

Surf = Llibertat

Surf és llibertat, concentració, relax, desconnexió. El surf em fa sentir que puc volar, em dóna amor i m'apropa al sentiment de felicitat
Sempre ens diuen que fer esport va bé perquè el cos segrega un munt d'endorfines -que, com que no sóc de ciències, no he acabat d'entendre molt bé què eren, però més o menys he arribat a una conclusió molt primària-. Per mi les endorfines són com unes vitamines pel cos que el fan sentir-se a gust amb ell mateix i, per tant, també amb els que l'envolten. Crec que la societat en general veu el surf com un esport molt poc accessible que només poden practicar gent d'alt nivell, tot i que cada vegada ens estem adonant que no és així. Per si no heu fet mai surf us intentaré apropar més a la vida surfista explicant-vos com la visc jo -tampoc en sóc una gran experta-. 
Primer arribes a la platja i et trobes amb els amics amb els que surfajeràs. No és un esport perillós si se saben les regles bàsiques -que òbviament ara no em posaré a explicar-vos-, però crec que la més important és anar acompanyat pel què sigui que pugui passar. Seguim, tots us poseu el neoprè i ja se senten les onades i la brisa marina que li dóna un caire humit a l'ambient. Comproveu que la planxa estigui en bon estat i que la mar sigui la adequada per surfejar tenint en compte el vostre nivell de surf i voilà. Una taula sota el braç i cap a dins. Comenceu a sentir com n'està de freda l'aigua però és igual perquè l'ànsia d'agafar la millor onada us puja a la taula a remar. Fins que arribes a la zona escollida per surfejar, t'assentes a la taula i esperes que la teva onada vingui. Mentrestant tots assentats voleu parlar però tothom està pendent del fet que no se li escapi cap detall marí. I de sobte s'acosta la onada i tu estàs tan segur que aquesta és la teva que comences a remar 6 o 7 metres abans que s'acosti i tal és la impaciència que has fet una mala remada i l'onada et passa per sota mentre tu li dius adéu amb aquesta cara:  


Llavors te n'adones que quasi sempre la primera és la més dolenta -com a mínim per mi-  i que val la pena ser més profund i precís en la remada, col·locar el cos ben ajustat a la taula, posar tota la concentració en l'equilibri i no pensar en res més. Amb tot això en ve una altra, s'acosta i res passa per la teva ment, només el desig d'aconseguir agafar-la aquesta vegada. L'onada està a tes metres i veus com comença a aixecar-se, remes, et poses a la seva altura i  ella t'aixeca. T'aixeca donant-te aquesta sensació de poder tocar el cel. Però tu segueixes remant fins que PAM, t'empeny i suposo que la necessitat de concentració del moment fa que qualsevol dels problemes que existien desapareguin i només existiu tu, la taula i la onada, que t'empeny amb força i et treu el somriure més sincer que tens. 




dijous, 5 de setembre de 2013

Ànima, cor o qui siguis

Pots Cor, explicar-me què està passant? Tu que tot ho dictes, pots dir-me el per què d'aquests sentiments? Pots explicar-me'ls? Tu podries donar resposta a totes aquestes emocions, posar-los paraules, no? Doncs necessito que m'escriguis una carta i em diguis perquè sento tot aquest dolor. 
No crec en un Déu omnipotent però algú s'ho ha d'haver muntat perquè hagi hagut de rebre jo, no? Casualitat? Mira no sé, però jo necessito respostes. A tot el que ve de fora jo no puc fer-hi res, però a allò que és referent a tu, no podries ajudar-me? Dir-me el per què? Ajudar-me a sentir-me millor? A vegades si ho fessis ens estalviaries bastant problemes als humans que només intentem domina-te o si més no controlar-te.Però sobretot entendre't Necessito saber què m'estàs volent dir. Ànima, cor o qui siguis, dóna'm respostes o algú que me'n pugui donar perquè ja no sé què fer per acabar amb tot això. 

dimecres, 4 de setembre de 2013

Descarrilament

Quan et sembla que no et podia passar res pitjor, que ja estaves totalment enfonsada venen i et demostren que encara s'hi pot estar més.
No us ha passat mai que totes les coses se us ajunten en una sola època per fer-la encara més complicada? Quan sembla que tot comença a agafar una direcció ve un tren d'alta velocitat i et descarrila. I som-hi altra vegada a intentar trobar la direcció correcta o si més no una direcció que et serveixi per tirar endavant. Doncs que puta és la vida no? Suposo que en aquests moments no ets capaç de ser positiu ni d'acceptar que estaria bé ser-ho perquè no trobes les forces suficients. I en aquests casos, què em de fer? Esperar a que el temps ho curi? Això pot arribar a ser molt desesperançador...



diumenge, 1 de setembre de 2013

Plorar en silenci


Plorar en silenci

Optimisme?

Por, pànic, temor, terror, se li pot dir com vulgueu però la sensació és la mateixa. És la sensació d'estar sol dins d'una habitació a les fosques, et sents indefens. Lluitar contra la por constantment acaba deixant-te esgotat i sense forces. Com si t'haguessin atropellat. Abatiment.

Trobar a faltar a una persona és una sensació semblant. La impotència de no poder estar amb qui vols et deixa molt cansat. Sentir-se com una merda perquè les coses no surten com s'havia planejat. Frustració. Veure que per molt que tothom et dóna mil sortides i portes tu no en veus cap. Solucions? Ràbia cap a tu mateix. 

Res és impossible? Optimisme? Va home va! 




Traductor