Demons

When you feel my heat 

Look into my eyes

It's where my demons hide

Don't get too close

It's dark inside

It's where my demons hide

No tot és per sempre

La vida corre i s'escapa. Amb les mans obertes veus com el temps s'esvaeix entre el teus dits. Intentes retenir-lo, aturar-lo per poder pensar i respirar amb tranquil·litat, però no pots.

Els altres avancen i tu et quedes estancat. El tren se'n va, l'avió ja vola, el bus ja està en marxa. 

Tot ha adoptat un nou sentit mentre tu t'has quedat sense rumb, donant voltes en l'infinit, en un laberint sense sortida. 

No estàs decidint per tu mateix, no t'estàs estimant, ni a tu ni als del teu voltant. T'estàs abandonant. Deixant-te emportar per la situació. Afanya't, agafa les regnes de la teva vida!

Se'n va, no tot és per sempre. Quan ho has volgut veure ja ha sigut massa tard i la soledat i la tristesa han guanyat. I tu viu entre el record i l'esperança al canvi.  

If we had these...

Com canviaria la vida...

Emocional

Fins que aguanti

Tanca els ulls i respira fons.

Inspira, expira, inspira expira, inspira, expira, inspira, expira...

 

Tantes vegades com ho necessitis. Observa com la panxa puja i baixa i com el teu cos es va relaxant. Primer els braços, després les cames, la panxa, i finalment la cara. Les parpelles et pesen i et comences a tranquil·litzar. Et treus les "ulleres" de la ràbia i et poses les de la comprensió i intentes veure-ho amb una altre perspectiva. No tens més remei. Després d'haver plorat, haver-te enfadat amb el món sencer i amb tu mateix, després d'haver fet la "pataleta" com un nen petit el teu cos s'ha cansat d'estar enfadat. Ja no podies aguantar més la tensió i pressió que es movia pels teus músculs i has hagut de cedir. 

Ara toca ser valent, mirar les coses de cara, però fa molta por. Fa por descobrir coses que no t'esperes i fa por veure que el que més temies s'ha complert. 

T'has relaxat per uns instants, només perquè el cos ja no ho suportava més. Tan sols ha fet falta pensar un segon que totes les pors ja han tornat. Tu et vas fent petit, vas negant haver-les mirat de cara per uns instants, perquè és tan  dolorós tot això al que t'has enfrontar que fa mal només imaginar que podria ser veritat. 

Suposo que cada dia fas un pas, un pas més per tirar endavant. Algunes vegades més petit, altres més gran. Però la por és tan forta que tomba tots els murs de protecció que et vas fent. I cada vegada costa més construir-los de nou. El cos ja està cansat i diu prou. 

"M'has fallat" 

"L'has cagat" 

Constants retrets. Involuntaris o no et fan submergir-te en la culpa. 

"No entens res"

Rebuig per no haver complert les expectatives. Ràbia cap a un mateix. No has fet el que esperava que fessis.

"M'has decepcionat"

Una mirada profunda d'odi fa preguntar-te si realment has fet alguna cosa malament. Intentes entendre com, després d'haver actuat amb la millor de les intencions, rebs una resposta negativa i de desaprovació. T'enganxes a buscar constantment l'acceptació dels teus actes al veure com cada vegada vas sent més refusat i apartat de l'escalfor que t'aportava la relació. Perquè ja no hi ha amor, tansols hi ha exigència i reclams per part d'uns i por al rebuig per part d'altres. 

Una botella plena d'aigua. Li han fet un petit forat i no se n'ha adonat fins que s'ha quedat tansols amb el cul de les seves reserves. L'addicció d'omplir i omplir un espai que té un fuga. 

Unes esperances que mai s'acontenten i que deixen cada vegada més espai buit a la botella. Un espai buit que fa mal i que tansols s'omple amb desitjos d'agradar. Perquè la necessitat de no quedar-se sense aigua porta a acceptar condicions infumables. 

Fins que te n'adones que t'has convertit en un addicte al dolor i al maltractament perquè la por a quedar-te buit, sol, t'ha portat a omplir-te de tot allò que no et feia bé.

De sobte veus com t'has abandonat a tu mateix, no respectant-te ni estimant-te. T'has oblidat de cuidar-te i de assolir tansols les teves pròpies expectatives.

L'odi, la por i la inseguretat en tu mateix poden destruir-te.

El primer pas

Viure és avançar, i avançar és prendre constantment decisions. Unes més importants que d'altres, però en definitiva totes aquestes petites o grans decisions defineixen la vida que portes, qui ets i què vols en un futur.

Decideixes llevar-te cada dia i respirar, decideixes vestir-te i sortir al carrer, i fins i tot, dedicar-li un somriure a algú que creus que se'l mereix. Són decisions que podries no prendre, podries quedar-te al llit estirat, pensant. Seria la teva decisió, la de no viure. Per tant, jo felicito a tots els que s'aixequen del llit i treuen forces d'on sigui per fer alguna cosa amb la seva vida. 

Llevar-me és una de les coses que més em costa fer. És la primera decisió del dia i marcarà les meves pròximes 12-14 hores. Sembla fàcil però no ho és, el més simple és quedar-se seguir dormint. Però potser per por a tornar a no tenir malsons t'aixeques, i a partir de llavors cada pas que fas és una nova decisió. La decisió de seguir endavant, amb el cap cot o ben aixecat, però ja t'estàs donant l'oportunitat de viure i per mi, això és un fet admirable. 

Llevar-se és obrir les portes a la vida, acceptar que un altre dia ha arribat i que li plantaràs cara com puguis. A partir d'aquí, sortir al carrer, enfrontar-te a la societat i als reptes que suposa la comunicació amb la resta del món són proves constants encara més dures i que potser et faran anar a dormir malhumorat, trist, fins i tot potser content i alegre. L'important és fer el primer pas, donar ales a la vida, i tu això ja ho has fet. És el primer dels requisits per estimar-se a un mateix.