"M'has fallat" 

"L'has cagat" 

Constants retrets. Involuntaris o no et fan submergir-te en la culpa. 

"No entens res"

Rebuig per no haver complert les expectatives. Ràbia cap a un mateix. No has fet el que esperava que fessis.

"M'has decepcionat"

Una mirada profunda d'odi fa preguntar-te si realment has fet alguna cosa malament. Intentes entendre com, després d'haver actuat amb la millor de les intencions, rebs una resposta negativa i de desaprovació. T'enganxes a buscar constantment l'acceptació dels teus actes al veure com cada vegada vas sent més refusat i apartat de l'escalfor que t'aportava la relació. Perquè ja no hi ha amor, tansols hi ha exigència i reclams per part d'uns i por al rebuig per part d'altres. 

Una botella plena d'aigua. Li han fet un petit forat i no se n'ha adonat fins que s'ha quedat tansols amb el cul de les seves reserves. L'addicció d'omplir i omplir un espai que té un fuga. 

Unes esperances que mai s'acontenten i que deixen cada vegada més espai buit a la botella. Un espai buit que fa mal i que tansols s'omple amb desitjos d'agradar. Perquè la necessitat de no quedar-se sense aigua porta a acceptar condicions infumables. 

Fins que te n'adones que t'has convertit en un addicte al dolor i al maltractament perquè la por a quedar-te buit, sol, t'ha portat a omplir-te de tot allò que no et feia bé.

De sobte veus com t'has abandonat a tu mateix, no respectant-te ni estimant-te. T'has oblidat de cuidar-te i de assolir tansols les teves pròpies expectatives.

L'odi, la por i la inseguretat en tu mateix poden destruir-te.

El primer pas

Viure és avançar, i avançar és prendre constantment decisions. Unes més importants que d'altres, però en definitiva totes aquestes petites o grans decisions defineixen la vida que portes, qui ets i què vols en un futur.

Decideixes llevar-te cada dia i respirar, decideixes vestir-te i sortir al carrer, i fins i tot, dedicar-li un somriure a algú que creus que se'l mereix. Són decisions que podries no prendre, podries quedar-te al llit estirat, pensant. Seria la teva decisió, la de no viure. Per tant, jo felicito a tots els que s'aixequen del llit i treuen forces d'on sigui per fer alguna cosa amb la seva vida. 

Llevar-me és una de les coses que més em costa fer. És la primera decisió del dia i marcarà les meves pròximes 12-14 hores. Sembla fàcil però no ho és, el més simple és quedar-se seguir dormint. Però potser per por a tornar a no tenir malsons t'aixeques, i a partir de llavors cada pas que fas és una nova decisió. La decisió de seguir endavant, amb el cap cot o ben aixecat, però ja t'estàs donant l'oportunitat de viure i per mi, això és un fet admirable. 

Llevar-se és obrir les portes a la vida, acceptar que un altre dia ha arribat i que li plantaràs cara com puguis. A partir d'aquí, sortir al carrer, enfrontar-te a la societat i als reptes que suposa la comunicació amb la resta del món són proves constants encara més dures i que potser et faran anar a dormir malhumorat, trist, fins i tot potser content i alegre. L'important és fer el primer pas, donar ales a la vida, i tu això ja ho has fet. És el primer dels requisits per estimar-se a un mateix.