Fins que aguanti

Tanca els ulls i respira fons.

Inspira, expira, inspira expira, inspira, expira, inspira, expira...

 

Tantes vegades com ho necessitis. Observa com la panxa puja i baixa i com el teu cos es va relaxant. Primer els braços, després les cames, la panxa, i finalment la cara. Les parpelles et pesen i et comences a tranquil·litzar. Et treus les "ulleres" de la ràbia i et poses les de la comprensió i intentes veure-ho amb una altre perspectiva. No tens més remei. Després d'haver plorat, haver-te enfadat amb el món sencer i amb tu mateix, després d'haver fet la "pataleta" com un nen petit el teu cos s'ha cansat d'estar enfadat. Ja no podies aguantar més la tensió i pressió que es movia pels teus músculs i has hagut de cedir. 

Ara toca ser valent, mirar les coses de cara, però fa molta por. Fa por descobrir coses que no t'esperes i fa por veure que el que més temies s'ha complert. 

T'has relaxat per uns instants, només perquè el cos ja no ho suportava més. Tan sols ha fet falta pensar un segon que totes les pors ja han tornat. Tu et vas fent petit, vas negant haver-les mirat de cara per uns instants, perquè és tan  dolorós tot això al que t'has enfrontar que fa mal només imaginar que podria ser veritat. 

Suposo que cada dia fas un pas, un pas més per tirar endavant. Algunes vegades més petit, altres més gran. Però la por és tan forta que tomba tots els murs de protecció que et vas fent. I cada vegada costa més construir-los de nou. El cos ja està cansat i diu prou.